8 senzilles passes cap a la Revolució.
1. Llencem un encanteri
La gent a Nord-amèrica [i a la resta del món capitalista] està sota els efectes d’un encanteri: l’encanteri de la propietat privada, de la legitimitat del govern, de la desesperança. Cap d’aquestes coses és inherentment real: la seva realitat es deriva de la nostra creença i activitat col·lectives. Efectivament, has d’estar hipnotitzada per creure’t que la propietat és més sagrada que les necessitats de les persones i que les decisions del govern són més legítimes que el teu propi judici.
Per a trencar aquest encanteri, llencem-ne un altre. Quan unes poques persones es comprometen completament amb una visió diferent de la realitat, obren espai perquè altres també ho puguin fer. Ni tan sols té perquè ser realista, al principi: només cal que s’estengui fins a generar les condicions de la seva pròpia possibilitat. La crida original a ocupar Wall Street el 17 de setembre és un exemple d’aquesta mena d’encanteri. Què podria portar-nos més enllà?
2. Trobem-nos
Malgrat Facebook i Twitter, estem més aïllades que mai. Hi ha una diferència fonamental entre difondre informació i crear vincles que permetin a la gent actuar col·lectivament. En temps on les xarxes socials estan activament controlades i contingudes, és subversiu generar aquests vincles més enllà del nostre entorn social habitual. Al cap i a la fi, algunes de les nostres amigues potser no tenen tant esperit de lluita com semblava; mentre que altra gent, amb objectius complementaris als nostres, pot ser molt diferent de nosaltres. No podem esperar que les altres surtin de la seva zona de confort si nosaltres no estem preparades per a fer el mateix.
3. Juntes ho podem tot
Preparar una revolució no és una qüestió d’una minoria radical desenvolupant les habilitats i recursos per a canviar el món. Quan suficients de nosaltres ens trobem, obtenim accés al coneixement i els recursos de tota la societat. No és la nostra tasca orquestrar cada aspecte de la lluita, ni podríem fer-ho: només hem de crear els conductes a través dels quals puguin fluir les pràctiques subversives i el momentum. La preparació podria allargar-se eternament, en un món en constant canvi: la circulació és allò que compta.
4. El secret és començar
Fins que no hi ha res nou passant, alguna cosa que interrompi l’statu quo, ningú té motius per a prestar-nos atenció. Intentar establir un diàleg al buit no és suficient: perquè la gent es prengui seriosament el que diem, ha de tenir alguna cosa de què parlar. No ens limitem a proclamar que un altre món és possible: manifestem-ho, de manera que tothom que hi pugui creure, ho faci. No parlem només d’abolir el Capitalisme: escollim un punt de pressió, provem-lo i observem qui s’hi apunta.
5. Construïm la voluntat
Avui dia, la majoria de nosaltres desconeixem la nostra pròpia força. No estem acostumades a confiar en les nostres capacitats: assumim que sempre podem ser derrotades. La major part de la força d’aquells que ostenten el poder es fonamenta en aquest derrotisme. Però una mica de coratge pot ser infecciós i, una vegada la gent s’acostuma a exercir el seu poder col·lectiu, no hi renuncia ràpidament.
6. La primera concessió també és l’última
Un cop rere l’altre, les nostres ocupacions i moviments són soscavats concessió a concessió. Sempre que cedim en qualsevol cosa, marquem un precedent que es repetirà una vegada i una altra, animant a aquells a qui els convé que ens mantinguem passives. Si la policia no ens deté quan ens alcem, no és perquè ens donin suport o perquè estiguem actuant dins dels nostres drets: és perquè hem mobilitzat suficient poder social per a fer-los retrocedir. La timidesa, la conciliació i l’obediència només perjudiquen la nostra incidència.
7. Dirigim-nos al 99%, no a l’1%
Les demandes adreçades als poderosos aparten el focus d’allò que podem fer nosaltres. L’acció conjunta, en canvi, ens empodera i crea espais on poder teixir les nostres diferències en força col·lectiva. Parlant en el llenguatge del moviment Occupy: per què dirigir les nostres demandes a l’1% de dalt, que mai compartirà les nostres prioritats? Per què no dirigir les nostres propostes a la resta de la població, aquest 99% que, combinant les seves forces, podria anul·lar l’autoritat de l’1%?
Ens han ensenyat, en milers de classes, diaris i entrevistes de feina, a presentar-ho tot en l’idioma i sota la lògica dels nostres superiors. És hora d’aprendre a parlar el nostre propi llenguatge, de fer propostes que siguin més rellevants per a les nostres necessitats que no pas “realistes” en el marc dels nostres governants. Això implica prescindir de totes les concepcions de legitimitat heretades de l’ordre imperant (no només de l’autoritat de polítics i jutges, també del prestigi acadèmic, del “sentit comú” de la classe mitjana i de les credencials activistes), en favor de sistemes de valors que legitimin les nostres veus i la nostra resistència en els nostres propis termes.
8. Apuntem més enllà de l’objectiu
Sovint, per a assolir objectius petits i concrets, hem de posar les mires molt més altes. Al revés, a vegades passa que complim allò que ens havíem proposat prou fàcilment, però no tenim ni idea de què fer amb les noves oportunitats que apareixen a continuació. Cada vegada que actuem, ho hem de fer de manera que apunti cap al món que volem i ens equipi per a continuar avançant cap allà. El més important no és si assolim els nostres objectius immediats, sinó com cada lluita ens posiciona de cara el següent assalt.
Translation courtesy of Heura Negra.
